Blog del Museu Picasso de Barcelona

Margarida Cortadella: «La correspondència entre Sabartés i Picasso trenca amb el tòpic que només parlaven de diners»

Margarida Cortadella
Roda de premsa de «Sabartés per Picasso per Sabartés» i «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat». 21/11/2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Miquel Coll

Com ja sabeu, el Museu Picasso acull fins al 24 de febrer l’exposició «Sabartés per Picasso per Sabartés», en la qual fem un repàs de l’amistat que va unir-los durant gairebé 70 anys. La mostra està comissariada pel director del Museu, Emmanuel Guigon, i per la responsable de la biblioteca, Margarida Cortadella, a qui hem entrevistat per aprofundir una mica més en els continguts de la mostra.

Quin és el propòsit de l’exposició «Sabartés per Picasso per Sabartés»?

A grans trets, reivindicar la figura de Jaume Sabartés just quan es compleixen 50 anys de la seva mort, moment en què hem pogut llegir la correspondència que va rebre de Picasso. Aquest termini era la condició que va posar Picasso quan va donar les cartes a Barcelona després de la mort del seu amic, finat el 13 de febrer del 1968. Per tant, el 2018 marcava la possibilitat de mostrar un fons molt important; parlem d’uns 700 documents entre cartes, sobres, retalls de premsa, fotografies i telegrames que daten de l’any 1927 al 1967.

Quina ha estat la metodologia de treball per fer públics aquests documents?

En primer lloc cal dir que, des del punt de vista dels continguts, aquestes cartes encaixen amb el fons Sabartés del Musée national Picasso-Paris, on s’hi conserven les 1.050 cartes que Sabartés va adreçar a Picasso. Així doncs, la metodologia ha consistit a llegir tant els continguts de les cartes de Sabartés com les de Picasso. I d’aquest encaix hem obtingut la confirmació d’una amistat que va des dels 18 anys fins a la mort de Sabartés, l’any 1968.

Quines conclusions es poden extreure de la correspondència, un cop llegida?

Llegint aquestes cartes es trenca absolutament amb el tòpic que en aquesta correspondència només es parlava de diners o de qüestions administratives, i també amb el fet que Sabartés era una persona sotmesa, obedient i antipàtica. A més, referma el desig de Picasso de llegir Sabartés i de Sabartés de llegir Picasso; el gust per llegir cartes. De vegades, a partir d’una anècdota escriuen una carta o estableixen una conversa. Picasso fins i tot li ho reclama: «Què passa, que no m’escrius? Ha passat res? Va, home, explica’m alguna cosa divertida!».

Els dos amics es van conèixer el 1899 a Barcelona, però després van romandre més de 20 anys separats i a molts quilòmetres de distància, atès que Sabartés va marxar a Guatemala. Com van mantenir la flama viva?

La flama la manté viva Sabartés perquè periòdicament li va enviant notícies. Per exemple, el 1912 li envia una carta des de Nova York i li proposa fer una exposició. Més tard li escriu per dir-li que ja fa 10 anys que no es veuen i que no parlen. En una altra carta escrita des de Montevideo es mostra preocupat per tal que Picasso sigui conegut arreu del món, perquè considera que és «l’artista». Així doncs, l’amistat queda latent i Sabartés en van fent el recordatori. El juny del 1927, abans demarxar de Guatemala, li escriu una carta carregada de contingut autobiogràfic enquè explica el seu desig de tornar, el seu cansament.

 

Roda de premsa de «Sabartés per Picasso per Sabartés» i «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat». 21/11/2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Miquel Coll

 

Un tret essencial de la relació entre Picasso i Sabartés és l’humor, tal com podem veure a l’exposició. És un humor correspost o va sempre en la mateixa direcció?

Entre ells dos, l’humor és totalment correspost. Com en tota relació, si hi havia alguna brometa més barroera o sexual que Sabartés no rebia bé, ho deia. Però no hi havia cap mena d’autocensura. Sempre, sempre hi havia molt d’humor: per exemple, als començaments o als acabaments de les cartes, o a partir d’una paraula de doble sentit. És un humor que ho envaeix tot, és un parlar de les coses amb ironia.

Un exemple en són les caricatures que Picasso feia de Sabartés en companyia de pin-up girls.

Les pin-up girls són una mena de subcategoria dins de la correspondència. A la sala es pot veure alguna pin-up que és en ella mateixa una carta, perquè té un escrit al damunt. D’altres estan escrites per darrera, i per això hem posat al costat la transcripció de la carta. També es poden veure els plecs d’aquests fulls de revista arrencats, retallats, redibuixats i escrits, per davant o per darrera.

Com veiem a la mostra, Sabartés també va ser un dels artífex per tal que Picasso tingués un museu a Barcelona. Com va gestar-se aquesta idea?

Sabartés n’és la pedra angular, però realment va haver-hi una sèrie de persones que van tenir una visió de futur i van saber treballar tots a l’una. Sabartés era de Barcelona; ciutat on tornava sempre i on passava les vacances. La seva dona, Mercedes Iglesias, també era barcelonina, i parlaven en català. A més a més, Sabartés no tenia descendència ni hereus perquè el seu fill va morir als 30 anys. D’altra banda, Picasso, de tot el que anava produint, li regalava un exemplar: la «prova Sabartés», que permetia fer el tiratge de la litografia original odel gravat. Llavors l’ajuntament va oferir a Sabartés el Palau Berenguer d’Aguilar per donar la seva col·lecció i Sabartés li va dir a Picasso que aquest palau li semblava digne d’acollir la seva obra.

 

Roda de premsa de «Sabartés per Picasso per Sabartés» i «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat». 21/11/2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Miquel Coll


Un cop inaugurat el Museu, Sabartés li explica a Picasso com està funcionant?

Bé, cal dir que la inauguració del Museu, el 9 de març del 1963, té lloc en ple franquisme; es fa sense públic i limitant les invitacions per mirar d’amortir-ne el ressò internacional. Sabartés no hi va anar. Tot i que hi ha fotografies del mes d’octubre en què se’l veu visitant el Museu; tenia dificultats per caminar a causa d’un vessament cerebral. No parla de públic a Picasso, però sí li diu que voldria que el Museu fos un centre viu, no una cosa tancada i morta: «I si m’enganxés amb 10 anys menys, ho aconseguiria», afegeix. Sabartés batalla entre d’altres coses perquè hi hagi una placa que digui Museu Picasso en comptes de Col·lecció Sabartés.

Quina va ser la reacció de Picasso després de la mort del seu amic?

No tenim cap document que expressi el dolor de Picasso, però sí que hi ha un gest que n’expressa el reconeixement. Picasso dona al Museu la sèrie completa de «Las Meninas» i el retrat blau Jaume Sabartés amb pinçanàs, que presideix la primera sala de l’exposició i que haviaestat penjat als Quatre Gats. Sabartés explica al llibre Picasso. Retratos y recuerdos que Picasso li havia dit que lidonaria, però mai no ho havia arribat a fer. Picasso va fer-ho després de la seva mort i penso que va ser un gest d’homenatge. A més a més, Picasso es compromet a donar al Museu un exemplar de cada gravat que faci, sempre dedicats a Sabartés; nosaltres mostrem una petita selecció, tots donats després de la mort del seu amic i alguns fins i tot després de la mort de Picasso, perquè els hereus de l’artista tenien claríssim que el «pour Sabartés» anava a Barcelona. Diríem doncs que aquest és el tancament d’una història circular que comença i acaba a Barcelona.

Més informació:

 

Redacció del Museu

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *