Blog del Museu Picasso de Barcelona

La recepta de l’estampa: recerca i reinvenció

Picasso va estimar el gravat i la litografia fins a tal punt que va dedicar-hi setanta anys de la seva vida. Els seus inicis però, no van ser ni a l’Escola de Belles Arts de la Corunya ni a la Llotja de Barcelona, tot i que ja va començar a interessar-se per aquestes arts gràfiques a les acaballes del segle XIX.

Primer de tot, va treballar amb les tècniques d’estampació tradicionals, però transcorregut cert temps, va començar a investigar i a reinventar els procediments, les receptes químiques i les operacions de gravat. Arran d’aquesta recerca neixen receptes ben particulars pel que fa a les seves tècniques, com ara el gravat sobre linòleum. Picasso fou talment com un cuiner que vol experimenta contínuament.

En les etapes d’iniciació, cal destacar una anècdota relacionada amb la seva primera estampa. En el moment de realitzar l’obra, Picasso va gravar un picador de braus dretà, sense tenir en compte que la imatge impresa quedaria invertida amb relació al dibuix de la planxa, i, per tant, el picador sostindria la punta de pica amb la mà esquerra. En veure el resultat, Picasso va decidir de titular l’obra L’esquerrà, tot posant èmfasi en aquest error tan inesperat: un bon exemple del fet que, dels errors, també se n’aprèn.

Pablo Picasso. L’esquerrà. Barcelona, 1899. Aiguafort sobre coure; 11,8 x 8 cm (pl.). Sylvie Mazo. Baer I, 1

 

La història de Picasso gravador transcorre al llarg dels anys amb un seguit d’artistes que l’enriqueixen. L’artista no només visitava els tallers dels seus col·laboradors sinó que també n’extreia els coneixements que esdevindrien els fonaments per a les noves etapes del seu procés creatiu d’estampació. Les primeres lliçons les va aprendre del seu amic Ricard Canals a la tardor de 1904, al Bateau-Lavoir. Més endavant, va seguir els consells dels Delâtre, del pare i del fill, amb els quals Picasso va treballar els seus primers gravats.

Més tard, altres artistes com ara Roger Lacourière, Louis Fort, Jacques Frélaut, Fernand Mourlot, els germans Crommelynck i Hidalgo Arnéra van contribuir també en el gravat de Picasso, amb coneixements i assistència tècnica.

Ara bé, tot aquest treball col·laboratiu romania subjecte a una jerarquia inamovible, en què Picasso era l’actor principal. L’artista delegava les fases tècniques de la preparació i la impressió, però no acceptava cap intervenció externa que alterés l’obra que ell havia engendrat. L’any 1966, Brigitte Baer en fa una metàfora molt encertada: «Si se’ns permet la comparació, seria com si una persona que cuina li semblés molt bé que les altres persones li rentessin els estris, sempre que no toquessin mai el menjar que es va coent a foc lent».

Pablo Picasso. El llamàntol. 9 de gener del 1949. Litografia. Lavis sobre zinc (prova Sabartés). 56,5 x 76 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Jaume Sabartés, 1962. MPB 70.104. Fotografia Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia

 

Un altre fet que volem posar en relleu és que quan s’inicia en el món de les impressions originals, Picasso deixa de ser un artista autònom, que crea amb immediatesa, per a integrar-se en un procés laboriós, amb una successió definida de tasques i un interval de temps que cal respectar. Cal tenir en compte que el dibuix, per contra, està basat en una sincronització amb el gest que enclou, de manera automàtica, el naixement de l’obra.

L’artista deixa de banda les tècniques que requereixen més temps, com ara el gravat sobre fusta, tot i que hi ha algunes excepcions. Picasso adquireix una petita premsa amb què pot gestionar, tot sol i sense ajut, el ritme de treball, i, d’aquesta manera, pot enllestir abans les fases tècniques que requereixen més temps. Amb tot plegat, juntament amb la impaciència que el caracteritzava, s’arriba a generar una gran abundància d’obres.

Pablo Picasso. Variació de Le déjeuner sur l’herbe de Manet. Mougins, 4 de juliol del 1961. Gravat amb gúbia sobre planxa de linòleum, estampat sobre paper vitel·la Arches amb filigrana (prova Sabartés, I estat). 53,5 x 63,9 cm (planxa). 61,9 x 75 cm (làmina). Museu Picasso, Barcelona. Donació Jaume Sabartés, 1966. MPB 70.271. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia

 

Sigui com vulgui, Picasso va ser un innovador, en particular pel que fa al color, i no va parar mai d’experimentar. En el marc de l’exposició «La cuina de Picasso» podreu gaudir d’algunes de les seves litografies i gravats, exposats a la sala 9, com ara Natura morta amb copa sota la llum (1962), El llamàntol (1949) o bé les variacions de Dejéuner sur l’herbe de Manet.

 

Redacció del Museu

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *