Blog del Museu Picasso de Barcelona

La cuina i els restaurants, protagonistes de les natures mortes de Picasso

La natura morta, un gènere considerat menor en la pintura, pren en el cas de Picasso i altres artistes una rellevància especial durant l’època cubista, un moviment nascut als bars i als restaurants, que són punt de trobada dels artistes i un espai de convivència on compartir anècdotes i bon menjar.

Pablo Picasso. Restaurant. Paris, printemps 1914. Huile sur toile découpée collée sur du verre. 42 x 34 cm. Zervos II – 347 (Prendre titre). Fundación Almine y Bernard Ruiz-Picasso para el Arte. En dépôt temporaire au Museo Picasso Málaga © FABA Photographe inconnu, tous droits réservés

 

Per tal de crear un nou entorn que no fos un espai buit on els objectes simplement hi descansessin, Picasso i Georges Braque van recórrer al seu entorn més immediat. I perquè aquests objectes apareixen a les seves obres? Doncs la resposta la podem trobar en les paraules del mateix Picasso: “¿Què pot haver més familiar per un pintor, per pintors de Montmartre o de Montparnasse, que la seva pipa, el seu tabac, la guitarra que penja sobre el divan o el sifó damunt la tauleta de cafè?”.

De forma semblant, taules i cadires, estris de cuina i menjars o begudes passen a formar part de l’espai de l’obra en una posició predominant i de manera natural, amb la intenció de rehabilitar els objectes quotidians i la cultura ordinària i material. De fet, aquests elements de dessacralització de la pintura i l’escultura, com una ampolla d’Anís del Mono o un cartell d’un restaurant, donen valor a les pràctiques corrents i arrelen l’art de Picasso en el “sabor del que és real”. Són objectes “reals” que envolten els artistes en restaurants, bars i cabarets.

A grans trets podríem definir el cubisme com un estil artístic caracteritzat per representar de forma simultània un mateix objecte des de diferents angles, utilitzant figues geomètriques i prescindint de la perspectiva tradicional renaixentista. De fet, intenta trencar aquelles barreres mentals: una llimona, tradicionalment rodona, pot esdevenir quadrada i viceversa amb els objectes que la nostra ment classifica com quadrats.

Pablo Picasso. Home amb fruitera. Barcelona, juny-novembre del 1917. Oli sobre tela. 100 x 70 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.006. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia

 

És molt probable que en les discussions de Picasso amb el seu col·lega Georges Braque tingués un paper cabdal la importància que s’havia de donar a l’aspecte material i tàctil de l’obra, per tal de remarcar, més enllà de l’il·lusionisme, el caràcter viu dels objectes i dels éssers. Per tant, el terme “natura viva” és més escaient per a un artista que buscava que a les seves obres hi hagués com més vida, millor, no creieu?

Si visiteu la Sala 02 de l’exposició La cuina de Picasso, hi podreu veure com aquestes natures cubistes brillen per elles mateixes. Un exemple és l’obra El restaurant, 1914, on el collage agafa el protagonisme. Per Picasso, aquesta obra representa l’experimentació sobre la possibilitat de traduir a pintura els afectes d’aquesta tècnica que es va desenvolupar en paral·lel al cubisme. Elements gràfics, colors vius que normalment apareixen als rètols comercials, efectes de superfície discrepants o lletres repartides per la tela són només alguns elements.

Un altra obra d’especial rellevància és Gerra, bol i llimona, 1907, marcada per una forta inspiració en l’art africà i ibèric. És un quadre premonitori de l’evolució artística de Picasso cap al cubisme. La configuració de la fruita i els estris de cuina evoca les formes geomètriques de l’esfera i el cilindre. Trenca amb el realisme, amb els cànons de profunditat espacial, reduint la pintura a un conjunt de plans angulars sense fons ni perspectiva especial, en el que les formes estan marcades per línies i color.

Pablo Picasso. Gerra, bol i llimona, 1907. Oli sobre fusta. Fondation Beyeler, Riehen/Basel, Beyeler Collection

 

Com a anècdota relacionada amb aquest últim quadre ens quedem amb la que exemplifica la rivalitat artística entre Matisse i Picasso. A la tardor de 1907, van acordar intercanviar pintures: cada artista va seleccionar aquella obra que ell considerava el pitjor exemple del nou treball de l’altre, com per assegurar-se que ell era el millor artista. Picasso va escollir un retrat de la filla de Matisse, Marguerite, 1907 i Matisse va escollir el bodegó Gerra, bol i llimona, 1907. Després d’aquest intercanvi, Picasso es va submergir en el cubisme.

 

Redacció del Museu

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *