Blog del Museu Picasso de Barcelona

Noves reflexions sobre Picasso i el cubisme a la III Conferència Magistral Jaume Sabartés

La tercera edició del cicle de conferències Jaume Sabartés, que cada any se celebra en honor del fundador del Museu Picasso, va comptar la setmana passada amb el Dr. Christopher Green com a conferenciant convidat, que va oferir la seva visió sobre «Picasso i els seus amics: el cubisme com a realisme, 1914-1918».

 

Christopher Green Christopher Green

 

Green va plantejar la qüestió de com el cubisme podia sobreviure al París de la Gran Guerra i no tenir res a veure amb la brutal tragèdia que es lliurava a tot just cent quilòmetres de la ciutat. La seva tesi que ahir va presentar en un avanç de la exposició «Cubisme i guerra. El cristall dins la flama», que s’inaugurarà a l’octubre de 2016 al Museu Picasso i de la qual ell mateix n’és el comissari manté que el cubisme va proporcionar un llenguatge pictòric per superar els horrors de la guerra. «L’art va permetre superar el conflicte i imposar-se a l‘omnipresència de la guerra, i els artistes que es van quedar a París no van ignorar el conflicte sinó que es van sobreposar al mateix mitjançant el poder de l’art […]. Es va tractar d’una reafirmació absoluta de vida», una manera d’expressar una realitat superior a la de la guerra: la importància de l’individu i de l’art. I és en aquest sentit que el cubisme, durant aquest període, va funcionar com una forma d’art realista i va evolucionar com una resposta col·lectiva a la crida a l’ordre, així com també una resposta a la desvalorització de l’individu com a producte de l’auge de les màquines.

 

En una conferència l’any 1913 Fernand Léger va dir al públic que el seu cubisme era allò en què el realisme pictòric podia convertir-se després que el cinema i la fotografia assumissin la comesa de plasmar els drames socials, l’heroisme i la tragèdia de les guerres. A París, durant la guerra que els francesos anomenaven la Gran Guerra, era impossible ignorar la tragèdia. La guerra, tal com va expressar Braque, era una obsessió i, segons Green, «la capital de la modernitat per excel·lència, París, va deixar de ser-ho i es va convertir en una ciutat enfonsada en la foscor de la nit».

 

III Conferència Magistral Jaume SabartésIII Conferència Magistral Jaume Sabartés. Museu Picasso de Barcelona. Foto: Dani Rovira

 

Picasso i aquells que varen continuar treballant com a cubistes a París, entre el 1914 i el 1918, van deixar en mans de la reproductibilitat mecànica de la fotografia i del cinema la tasca de enregistrar el que estava passant al front occidental, a tot just 100 quilòmetres de la ciutat. Van continuar fent art figuratiu, mentre refusaven utilitzar la guerra com a tema.

 

III Conferència Magistral Jaume SabartésIII Conferència Magistral Jaume Sabartés. Museu Picasso de Barcelona

 

Segons Christopher Green, per aquests artistes «continuar treballant de la mateixa forma que ho havien fet abans de la guerra va ser una reafirmació absoluta de vida» i «es van negar que la seva obra tractés sobre la guerra d’una forma directa». Per aquests artistes residents a París, el cubisme no suposava una negació del conflicte sinó, tot al contrari, una afirmació positiva de la seva individualitat davant de la mecanització de la mort, a la guerra. Green pensa que «la realitat del conflicte era impossible d’escapar i el cubisme es va reafirmar com el poder de l’individu per continuar creant art en les pitjors circumstàncies».

 

III Conferència Magistral Jaume Sabartés. Foto: Dani RoviraIII Conferència Magistral Jaume Sabartés. Museu Picasso de Barcelona. Foto: Dani Rovira

 

Aquells que van tornar del front també van fer el mateix; com Braque, van redescobrir el plaer de pintar després d’haver patit greus ferides de guerra i tornaren a pintar els temes que sempre havien pintat. Al refusar ser un art de propaganda al servei de d’un crim de masses, el cubisme va poder seguir essent un camp de possibilitats després de la guerra. En un primer moment, va semblar que aquest llenguatge pictòric s’abandonava, però, de fet, hi va haver un desenvolupament cap a la figuració, que, en el cas particular de Picasso, va suposar «un nou tipus de figuració, una metamorfosi del llenguatge artístic que, en última instància, fa que més endavant el Guernica fos possible».

 

Autor: Redacció del Museu

1 Comentari
  • Tudor
    abril 10, 2016

    Estoy trabajando sobre las obras del Pablo Picasso. Mis obras están hechas con piedras y con conchas de la playa sin manipular.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *