Blog del Museu Picasso de Barcelona

Aiguatintes al sucre de Pablo Picasso. La delicadesa de l’estampa d’efectes pictòrics

L’aiguatinta és un dels principals procediments de gravat en metall o calcogràfic. En aquest tipus de gravat la incisió o traç és en profunditat; per això se l’anomena, genèricament, gravat «en trau». Aquesta tècnica de gravat d’incisió indirecta o de corrosió per mordent sobre metall va ser molt emprada per Picasso, de manera específica o com a tècnica mixta.


MPB 70.651

Pablo Picasso. Records d’infància: festa al carrer, amb “homenet” i “el gegant”. Mougins, 4 de juny del 1968 (I). Aiguatinta al sucre sobre planxa de coure parcialment engreixada, estampada sobre paper vitel·la Rives (prova Sabartés). 22,5 x 29 cm (planxa); 35,1 x 42 cm (làmina; irregular). Donació Pablo Picasso, 1970. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 70.651

Una de les variants de l’aiguatinta és l’aiguatinta al sucre. En aquesta tècnica es barreja sucre amb tinta xinesa o guaix i goma aràbiga, o altres substàncies que s’assequin ràpidament i es dissolguin fàcilment amb aigua. Amb aquesta barreja es dibuixa amb pinzell o ploma sobre una planxa prèviament resinada. Quan la imatge dibuixada està seca, es cobreix la planxa amb vernís protector i seguidament s’introdueix en un bany d’aigua. L’aigua fa que la barreja amb el sucre es desprengui de la planxa i el dibuix quedi al descobert. Així, quan la planxa es posa en el bany d’àcid, aquest grava la forma que s’ha dibuixat inicialment amb la barreja.

MPB 070.597

Pablo Picasso. Arbre enmig de la tempesta, amb corredisses cap a una església. Mougins, 15 d’agost del 1968 (III). Aiguatinta al sucre sobre planxa engreixada i punta seca sobre planxa de coure, estampat sobre paper vitel·la Rives amb filigrana (porva Sabartés). 20 x 32,5 cm (planxa);  31,5 x 45,1 cm (làmina). Donació Pablo Picasso, 1970. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 70.597

L’aiguatinta va ser inventada per l’artista francès Jean-Baptiste Le Prince cap al 1760 per tal d’obtenir mitges tintes de caire pictòric per poder-les aplicar al gravat de reproducció de pintures. Amb el seu aspecte semblant al de l’aquarel·la o l’aiguada, l’aiguatinta permet obtenir també trames reticulars d’efectes pictòrics i bells degradats.

Picasso es va introduir en aquesta tècnica de la mà de l’impressor Roger Lacourière. La va conrear de manera magistral al llarg de la seva vida i va esdevenir el principal artífex de la seva variant, l’aiguatinta al sucre, tècnica que va impulsar de manera decisiva i amb la qual va crear algunes de les seves estampes més destacades. Picasso expressà a la seva companya Françoise Gilot: «amb l’aiguatinta al sucre tot és molt més directe i al mateix temps més delicat» (Vida con Picasso, 1965).

MPB 070.616 MPB 070.222

Pablo Picasso. Vell pensant en la seva vida: joventut galant, edat madura com a pintor cèlebre, obra creada en una cofurna i ara entronitzada sota un llit de dosser. Mougins, 28 de maig del 1968. Aiguatinta al sucre (planxa parcialment engreixada) amb alguns retocs al vernís i amb bastonet en el sucre, sobre planxa de coure estampada sobre paper vitel·la Rives (prova Sabartés). 49,5 x 33,5 cm (planxa); 66 x 46,5 cm (làmina). Donació Pablo Picasso, 1970. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 70.616 | Pablo Picasso. L’egípcia. París, 11 de maig del 1953. Aiguatinta al sucre sobre planxa de coure, estampada sobre paper vitel·la Arches amb filigrana (prova Sabartés, II estat). 83 x 47,5 cm (planxa); 49,1 x 63,5 cm (làmina). Donació Jaume Sabartés, 1962. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 70.222

Aquest estiu el nostre museu presenta una selecció de més de trenta aiguatintes al sucre que posen en relleu el potencial expressiu i el geni creador de Picasso. Les estampes apleguen iconografies, motius, temes i gèneres artístics clàssics seus, com la dona, l’abraçada o els paisatges (poc freqüents en l’obra del Picasso gravador), entre d’altres. També hi prolifera el tema del pintor i la model, que, dins la seva obra, esdevé un gènere artístic.

MPB 070.624

Pablo Picasso. Variació al voltant de El Quixot i Dulcinea: parada de comediants ambulants. Mougins, 15 de juny del 1968 (III). Aiguatinta al sucre sobre planxa de coure engreixada, estampada sobre paper vitel·la Rives (prova Sabartés). 33,7 x 49,4 cm (planxa); 50,1 x 65,5 cm (làmina). Donació Pablo Picasso, 1970. Museu Picasso, Barcelona. MPB 70.624

La selecció presenta un conjunt d’estampes fora del seu context habitual, les dues grans sèries conegudes com els 347 gravats i els 156 gravats respectivament. Són un exponent de l’univers picassià dels darrers anys de la seva vida, en el qual apareixen tot tipus de personatges, alguns dels quals l’acompanyen des de l’inici de la seva carrera: clowns, equilibristes, homes forçuts, pintors, models, nens, joves, vells, nans… Una comparsa en què, estampa darrere estampa, el vell gravador va conjugant les seves vivències, desitjos i pors.

MPB 112.269

Pablo Picasso. Maison Tellier. La festa de la mestressa. Mussol. Degas arrepenjat a la paret. Mougins, 14 i 16 de juny del 1971. Aiguatinta al sucre amb mossegada amb pinzell, punta seca i raspat sobre planxa de coure, estampat sobre paper vitel·la Rives (prova d’artista numerada). 22,9 x 30,6 cm (planxa); 36,3 x 45,3 cm (làmina). Donació Família Picasso, 1980. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 112.269

Per això, no sorprèn la presència d’aquestes figures ni les citacions als seus admirats mestres: Velázquez, Rembrandt, Goya, Manet… Ni tampoc la compareixença de membres il·lustres de la literatura —la Celestina, Don Quixot i el seu inseparable Sancho Panza, Dulcinea…—, ni la referències a films d’aventures que la televisió francesa emetia en aquella època.

Com en bona part de la seva obra, en aquestes estampes el gravador barreja el culte amb el popular, convocant-hi des de cercaviles de gegants a olímpies, gentilhomes, alcavotes… Un popurri atemporal, atapeït i bulliciós, d’una gran riquesa plàstica.

Picasso, al final de la seva vida, retorna al tema de les cases de cites, a la maison close. Hi treballa fent-hi figurar un altre artista: Degas, l’autor de la sèrie de monotips de La Maison Tellier que tant li agradaven, fins al punt que en va  col·leccionar uns quants.

MPB 111.867

Pablo Picasso. Intercanvi de mirades. Mougins, 26 de juny del 1968 (IV). Aiguatinta al sucre, punta seca i raspat directe sobre planxa de coure, estampat sobre paper vitel·la Rives (prova Sabartés, II estat i definitiu). 15 x 21 cm (planxa); 28,5 x 34,7 cm (làmina). Donació Pablo Picasso, 1971. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 111.867

El gravador, ancià, entra de la mà de Degas a la Maison Tellier. Narra en una sèrie d’estampes l’experiència de Degas, àvid voyeur, dins la casa on és rebut per la patrona, que celebra la seva festa acompanyada de les seves noies exuberants, mentre d’altres descansen. Picasso/Degas miren i observen. La mirada!

La mirada és la protagonista de moltes de les aiguatintes al sucre seleccionades. És tan important el seu paper en aquests gravats, que Picasso li dedica una estampa intitulada Intercanvi de mirades. El gravador traça les línies direccionals dels punts d’atracció de les múltiples mirades dels dos protagonistes, que en molts casos s’encreuen, i també hi inclou la de l’espectador. Més enllà del joc estructural, la mirada crea la tensió dramàtica de l’obra, que, com d’altres, és un clam al desig frustrat per la impotència, el voyeurisme, la vellesa, la mort. En definitiva, Eros i Tànatos.

La selecció d’aiguatintes es podrà visitar fins al 20 de setembre a les sales de la col·lecció i la podeu seguir a través de les nostres xarxes socials sota el hashtag #SeleccióPicasso.

Claustre Rafart Planas
Col·lecció

Enllaços relacionats
Vida con Picasso, de Françoise Gilot al Club de Lectura

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *