Blog del Museu Picasso de Barcelona

Picasso en el record: testimonis. Joan Gaspar

En Joan Gaspar Farreras (Barcelona, 1941) procedeix, per via paterna, de família de galeristes, i per via materna, de nissaga de metges. Aquesta fou encetada pel seu avi, Pedro Farreras Sanpera; continuada pel seu oncle Pere Farreras Valentí, hematòleg eminent; i prosseguida pel seu germà Oriol.

CRO_B.01_0059CRO_C_01_001

Col·locació de la placa amb el nom del museu a la façana del Palau Berenguer d’Aguilar. c.1963. Fotògraf: Hernández. Museu Picasso, Barcelona | Placa amb el nom del museu a la façana del Palau Berenguer d’Aguilar. c.1963. Museu Picasso, Barcelona

La mare d’en Joan, Elvira Farreras Valentí, va ser la secretària d’André Malraux quan aquest  es desplaçà a Barcelona per a dur a terme el rodatge d’una part del film L’Espoir (Sierra de Teruel). Elvira mantingué contacte amb Malraux i, sobretot, amb Max Aub, factòtum de la producció cinematogràfica i escriptor rellevant.

L’1 d’octubre de 1940, Elvira Farreras es va casar amb en Joan Gaspar Paronella. Després de la Guerra Civil espanyola, el desembre de 1939, en Joan i el seu cosí Miquel havien reinaugurat la Sala Gaspar, al carrer Consell de Cent de Barcelona. Aquesta sala derivava de l’antic comerç de marcs i miralls fundat per Joan Gaspar Xaulabarder el 1903 al carrer Sant Pere més Alt. El 1909, es traslladaren al carrer Consell de Cent. El 1927 va prendre el nom de “Sala Gaspar” i s’incorporaren al negoci el seu nebot Joan Gaspar Paronella primer i el seu fill Miquel Gaspar Paronella després.

FJS_A.1_FOT1_086

Família Gaspar, Jaume Sabartés i Catherine Hutin a la casa del Putxet. s/d. Fons Documental del Museu Picasso, Barcelona

A finals dels anys quaranta, mercès a Vidal Ventosa, amic de joventut de Picasso, van conèixer Jaume Sabartés. Aquell contacte fou decisiu per als galeristes: els obrí les portes de can Picasso. Segons Joan Gaspar:

“Els Gaspar arriben a Picasso el 1955 de la mà de Sabartés i d´Antoni Clavé […]”

Esmenta la:

“Boníssima relació Sabartés – Gaspar Farreras. Sovint, era convidat a dinar a la casa del Putxet. La meva germana Elvira pensava que era un parent llunyà que vivia a París.”

A partir de 1956, els Gaspar presentaren regularment exposicions dedicades a Picasso a la seva galeria, entre les quals destaquem “30 quadres inèdits de Picasso” (1960).

Els Gaspar formaren part d’aquella societat civil barcelonina determinant per la consolidació del Museu Picasso: el notari Raimon Noguera, l’editor Gustau Gili i el doctor Reventós, entre altres.

“Un dia, sopant a la casa del Putxet, va dir [Sabartés] “Amb les meves cendres es farà el Museu”. La mare, Elvira Farreras, li va dir que podia fer una donació en vida […] i començaren les gestions amb l’alcalde Porcioles. Va ésser cabdal la intervenció del notari Raimon Noguera, amic personal de Porcioles, aprestaren la idea els tinents d’alcalde Pau Roig Giralt i Josep Blajot i Pena […], i qui ho vehiculà tot, el director dels Museus de l’Ajuntament, Joan Ainaud de Lasarte. Sempre es comptà amb la col·laboració del matrimoni Anna Maria i Gustau Gili, i com no, d’els Gaspar.”

FJS_A.1_FOT1_094

Família Gaspar, Jaume Sabartés i Catherine Hutin a la casa del Putxet. s/d. Fons Documental del Museu Picasso, Barcelona

Sabartés sovintejava Barcelona. Les relacions amb els cosins Gaspar es reforçaren, fins el punt de:

“Quan Sabartés va tenir l’atac de apoplexia, Picasso demanà als Gaspar que li busquessin un pis de fàcil accés i amb ascensor. Li trobaren al Boulevard Auguste Blanqui. El pis el pagà Picasso i, a la mort de Sabartés l’any 1968, el regalà a Pilar Solano [que cuidà a Sabartés els darrers anys de la seva vida].”

En Joan va viure de primera mà el procés previ a l’obertura del Museu a través de Jaume Sabartés. Entre 1950 i el 9 de març de 1963, el secretari de Picasso venia sovint a Barcelona. S’havia convertit un bon amic de la família Gaspar-Farreras. En el procés previ a l’obertura del Museu Picasso, Sabartés anava, de tant en tant, de visita d’obres. En algunes ocasions, l’acompanyaren els Gaspar:

“Recordo que cada vegada que Sabartés venia a Barcelona anàvem a veure les obres al Museu. Algunes vegades, amb el meu germà Pere, el pujàvem per les escales assentat en una cadira que el vigilant de les obres, l´Andrés, ens deixava.”

Quan es va inaugurar el Museu Picasso, en Joan Gaspar fill tenia 21 anys. El galerista escriu:

“Recordo que el dia de la inauguració plovia. Els assistents estaven emocionats i es comentava molt favorablement i se li agraïa la iniciativa a Jaume Sabartés, allí present i molt emocionat, que seguidament anà a veure a “Picasso” (sempre l’anomenava així) per explicar-li qui hi havia. Els Reventós, Vidal Ventosa Anguera de Sojo, els Vilatós, tots Pallarès pare i fill i tots els amics i familiars que van col·laborar directament en l’“embolicada“ del projecte.

[Hi va assistir] Totote, vídua de Manolo Hugué. Tambe hi havia algun capellà, potser Ramon Roquer o Mossèn Camprubí (germà de Joan Capri) o Mossèn Manuel Trens molt vinculats al mon dels crítics d’art Alexandre Cirici, Joan Cortès, Joan Perucho, Palau i Fabre. Ara em falla la memòria, però hi era tothom vinculat en relació o en esperit amb el món de Picasso, el món de la llibertat tan escassa en aquells temps i en què l’activitat cultural que sortia del marcat solc de l´asquerós Nacional Catolicisme era perseguida i “controlada“, a vegades amb violència física, per la brigada político-social dirigida pels sanguinaris germans Creix, l´Olmedo i algun altre.

Vist ara es veu molt poc coherent amb el règim de “Brazo en Alto” i “Camisa Azul”, que l’any 1963 encara en quedaven molts, alguns encara ben convençuts, altres que s´aprofitaven de la Revolución Nacional Sindicalista, aquella de “Usted no sabe con quien habla” i si parlaves en català et deien “hable en cristiano”. Que es pogués obrir la Colección Sabartés fou una maniobra dinàmica, discreta però efectiva. Tan efectiva que en va sortir el Museu Picasso ampliat i esplendorós.

Ara, Fundació Museu Picasso, un element cabdal per la dinamització i l’activitat d‘un Museu en el segle XXI.”

FJS_C.1_FOT14_173

Museu Picasso de Barcelona. 06/05/1963. Fons Documental del Museu Picasso, Barcelona

El 1963, en el moment de l’obertura del museu del carrer Montcada de Barcelona,  es respirava un xic d’incertesa en l’ambient, tamisada per l’eufòria col·lectiva i la ferma voluntat d’endegar aquell projecte malgrat les veus crítiques dels sectors més reaccionaris del règim vigent. Eren temps difícils per a presentar obres de Picasso a l’Estat Espanyol; el govern de Franco no era procliu al creador del mític mural del Guernica.

Claustre Rafart i Planas

Enllaços relacionats
Exposició “El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona”
Picasso en el record: testimonis. Assumpta Escudero
Picasso a la Barcelona dels anys 60

2 Comentaris
  • Jaume Maymó
    Gener 24, 2014

    benvolguda CLAUSTRE, com et pots imaginar trobo molt interessant i m’encanta aquesta sèrie d’articles que has iniciat, els “testimonis”, tot coincidint amb els 50 anys del Museu. felicitats un com més per la feina que feu tots plegats

  • Claustre Rafart
    Gener 27, 2014

    Moltes gràcies, Jaume. Malauradament no queden gaires testimonis de l’època vinculats al Museu. La memòria oral s’integra amb la documentació de tal manera que enriqueix el relat històric. T’agraeixo l’estímul atès que no té sentit escriure si no hi ha lector.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *