Blog del Museu Picasso de Barcelona

Picasso en el record: testimonis. Assumpta Escudero

Queden poques veus testimonials de la inauguració del Museu Picasso, d’aquell 9 de març de 1963 que ja ha passat a formar part de la història de la nostra ciutat, del nostre país.

L’Assumpta Escudero Ribot (Llançà -Alt Empordà-, 18 de desembre de 1931) no va assistir a l’acte inaugural: no obstant la seva particular situació professional i personal  la fan un testimoni d’excepció.

Presentació del llibre Los Picassos de Barcelona de Cesareo Rodríguez Aguilera amb Joan Ainaud de Lasarte, Polo Picasso i Christine,  i Claude Picasso entre d’altres. 25/10/1974. Museu Picasso, Barcelona. Fotgraf: Joaquín M. Domínguez

Ho entendrem de seguida. L’any 1953, moment en el qual l’Ajuntament de Barcelona va comprar el Palau Berenguer d’Aguilar del carrer de Montcada, futura seu del Museu Picasso, Escudero va començar a treballar en el Gabinet Numismàtic, un dels museus de la ciutat.

Quan es va prendre la decisió (consensuada amb Picasso) de destinar aquest palau al Museu Picasso, fent-ne les obres de rehabilitació, es van trobar, el 1961, unes pintures murals de temàtica històrica datades aproximadament del 1285-1290 (narren la conquesta de Mallorca per part de Jaume I el Conqueridor, el 1229). Joia del gòtic lineal català, foren traslladades a l‘actual Museu Nacional d’Art Catalunya l’any següent de la seva descoberta. Escudero formà part de l’equip de treball destinat a estudiar i restaurar el palau:

“Recordo com s’anaven enderrocant les parets i envans que havien compartimentat el primitiu palau per convertir-lo en pisos de llogaters, i l’alegria que vam tenir quan vam descobrir les pintures de la Conquesta de Mallorca.”


Arribada del conjunt de Las Meninas amb Joan Ainaud de Lasarte. 09/05/1968. Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: Pérez de Rozas

El 1962, l’Assumpta Escudero es va casar amb en Joan Ainaud de Lasarte, aleshores Director General dels Museus d’Art de l’Ajuntament de Barcelona, professional cabdal en la gestió de la creació  del nou centre.

L’Assumpta, per motius personals, no va assistir a l’acte inaugural del Museu Picasso, no obstant això el va viure a través del seu marit:

“Fins la vigila de la inauguració, el meu marit va estar molt preocupat perquè des de Madrid arribaven ordres a l’Alcalde perquè el Museu no s’anomenés Picasso. L’últim telegrama es rebé a la vigília. El Sr. Porcioles va telefonar al meu marit per preguntar-li si s’havia d’inaugurar el Museu amb el nom de Palau Berenguer d’Aguilar. En Joan li va contestar: “Si no es diu Museu Picasso, no esperi ni un donatiu més.” Porcioles va donar l’ordre de col·locar el rètol ja preparat de Museu Picasso. Fins que en Joan va tornar a casa després de la inauguració, vaig estar molt angoixada”

Ultra aquell històric esdeveniment viscut a través del seu marit, Escudero va tenir el privilegi de conèixer a Picasso a principis de juliol de 1971. Anna Maria Torra (esposa de l’editor barceloní Gustau Gili) li va brindar la oportunitat:

“Els Gili i el meu marit preparaven aquest viatge per dur-li la palma i parlar sobre la “futura” porta del Museu Picasso. A mi em feia molta il·lusió anar-hi per conèixer-lo, però en Joan no volia ni sentir-ne parlar perque la meva presència, no esperada per Picasso, pogués  predisposar-lo en contra de la visita. Calia ser esperat i convidat per entrar en el recinte de cal Picasso a Mougins (el mas de Nôtre Dame de Vie). Vaig comentar-ho a l’Anna Maria Torra de Gili i va trobar la solució: jo hi aniria convidada pel matrimoni Gili per presentar-me a Picasso, cosa que el meu marit va haver d’acceptar i em va fer molt feliç.”

Visita de Jacqueline Picasso, amb Joan Ainaud de Lasarte. 1982. Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: desconegut

Els matrimonis Gili-Torra i Ainaud-Escudero es van desplaçar a Canes en avió. Desprès van anar al mas de Nôtre Dame de Vie on van ser rebuts per Picasso y la seva esposa Jacqueline:

“Vam trucar a la porta de la casa, ens van anunciar, la porta es va obrir i vaig veure en Picasso. Estava emocionada! Les dificultats per anar-hi feien créixer aquesta emoció. Quan vaig ser presentada a Picasso i Jacqueline, el que més em va atreure van ser els ulls de Picasso: brillaven i semblava que s’ho miraven tot alhora […] A cal Picasso vam entrar en una sala amb una taula molt llarga i li vam lliurar la palma, cosa que Picasso va elogiar i agrair molt. Després el meu marit i els Gili van començar a escampar gravats per damunt de la taula. Es tractava que Picasso en triés un per convertir-lo en model per a la porta del Museu Picasso, un cop ampliat amb el Palau del Baró de Castellet, per tal d’acollir el donatiu que Picasso havia fet el març de 1970 de totes les obres (potser més d’un miler) que la seva família guardava al pis del Passeig de Gràcia.

Vaig seure enfront de Picasso i seguia obsessionada amb els ulls de l’artista que anaven recorrent tots els gravats per fer-ne la selecció. Era meravellós! En un moment donat, la Jacqueline, que estava asseguda al seu balancí al costat del mestre, es va aixecar i se m’atansà tot invitant-me a seure al costat del seu marit, en el balancí. Em vaig fer pregar perquè per a mi el balancí i la Jacqueline eren un tot, però hi insistí: “Sí, t’ho demano!” […] No em va durar gaire perquè Picasso degué pensar que m’avorria i va dir al seu secretari [Mariano] Miguel que m’obrís tots els magatzems perquè passegés entre totes les seves obres d’art. Vaig veure i sostenir a les meves mans escultures, ceràmiques i pintures de Picasso, però també de Cézanne, Miró i altres que formaven part de la seva col·lecció particular. N’hi havia per tot arreu; damunt les taules, a la paret i per terra. Era emocionant! […]

Segurament l’Anna Maria va explicar a Jacqueline, mentre jo era als magatzems, com i per què m’havia convidat a conèixer Picasso, perquè pocs dies després el meu marit va rebre una postal de Jacqueline: “Pablo i jo hem estat molt contents de veure-us a tots dos. Petons. Jacqueline”.”

Entrega en dipòsit de l’obra La Dona Morta per la Fundació Picasso-Reventós. 23/10/1973. Museu Picasso, Barcelona. Fotgraf: desconegut

En aquells moments el secretari de Picasso era Mariano Miguel. Jaume Sabartés, l’amic i home de confiança de mitja vida, havia mort el febrer de 1968. Escudero també havia conegut a en “Jaumet” (Picasso a vegades l’anomenava així), l’altre gran artífex, juntament amb l’artista, de la creació del Museu Picasso de Barcelona. L’havia visitat al seu domicili parisenc; a més a més, Sabartés havia anat a dinar a casa dels Ainaud-Escudero en una de les seves estades a la capital catalana. Escudero recorda Sabartés amb aquestes paraules:

“Per a mi va ser com un avi que es desviu per explicar coses als seus néts.”

Els Ainaud també van conèixer a Polo, el fill de l’artista i la seva primera muller, la ballarina russa Olga Koklova. Els cosins Joan i Miquel Gaspar van acompanyar a Polo i a la seva muller a casa dels Ainaud per tal que el fill de l’artista digués de viva veu al Dr. Ainaud el seu desig de incrementar el patrimoni picassià al Museu Picasso:

“Un dia van venir a casa els cosins Miquel i Joan Gaspar amb un matrimoni. Eren Polo Picasso i la seva muller. Els Gaspar van portar a casa a Polo Picasso perquè volien que ell personalment digués al meu marit el que els havia avançat a ells.”

Després de la mort de Pablo Picasso, Polo se sentia cap de la família; com a tal va manifestar el desig de continuar fent donacions al Museu Picasso de Barcelona:

“Malauradament, al poc d’aquesta conversa […] ens vam assabentar de la mort sobtada de Polo Picasso en tornar a casa seva. Per desgràcia per a la nostra ciutat, tota aquella conversa no havia servit per a res.”

Visita de Daniel Henri Kahnweiler, amb Joan Ainaud de Lasarte. c. 1980. Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: Joaquín M. Domínguez

Com hem vist, l’Assumpta Escudero no va assistir a l’acte inaugural, però les seves vivències picassianes mereixen el nostre silenci i escoltar; escoltar el passat per a viure el present i construir el futur: història construïda amb els documents però també amb la memòria oral dels qui la vida els ha portat a gaudir esdeveniments memorables,  històries que fan història i ajuden a construir-la.

Claustre Rafart i Planas

Enllaços relacionats
Exposicios “El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona”

2 Comments
  • Jaume Maymó
    Novembre 27, 2013

    Benvolguda CLAUSTRE, felicitats un cop més pel teu treball sempre interessant i sorprenent al voltant de Picasso i la nostra ciutat, i per aquest testimoni de l’Assumpta Escudero que ens fas arribar. Aquesta nota i la celebració dels 50 anys del Museu em fan recordar també el gran testimoni escrit que ens va deixar el matrimoni Elvira Farreras i Joan Gaspar en les seves Memòries “Art i vida a Barcelona 1911-1996, recollides per Antoni Ribas i editades per La Campana, l’any 1997.

  • Claustre Rafart
    Novembre 28, 2013

    Hola Jaume, Moltes gràcies per l’estímul que suposa la teva opinió, sempre ben acollida. Quant a les memòries que referències, penso que són molt il·lustratives, no només dels seus protagonistes, l’Elvira Farreras i en Joan Gaspar, sinó també de la Barcelona del moment.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *