Blog del Museu Picasso de Barcelona

El procés creatiu de “Yo Picasso. Autoretrats”

Vam iniciar aquest projecte d’exposició fa ja més de tres anys, d’altra manera no es pot tirar endavant una exposició d’aquesta magnitud. Vam presentar el projecte al Museu Picasso a principis del 2010 i de seguida fou acceptat, de manera que calia posar-se a treballar de pressa. La primera pregunta que ens vam plantejar, òbviament, fou si s’havia realitzat abans. Existia algun precedent però limitat a un àmbit d’exposició, no pas en la seva totalitat (concretament a l’extraordinària “Picasso and Portraiture”, del MoMA, curada el 1996 per William Rubin i amb un text sobre autoretrats de Kirk Varnedoe). En definitiva, que a dia d’avui no s’havia realitzat cap exposició monogràfica sobre l’autoretrat en Picasso. Picasso és un artista inflacionat des del punt de vista expositiu i  la inexistència de precedents suposava tot un repte.

Autoretrat. Pablo Picasso. 1907. Oli sobre tela. 56x46cm. Nárdní galerie v Praze

Un cop convençuts que era una exposició inèdita calia analitzar els factors que la farien possible. Com obtenir els préstecs? En primer lloc, el nostre punt de partida era la pròpia col·lecció del Museu Picasso, que inclou una de les més importants col·leccions d’autoretrats del món. En segon lloc calia obtenir l’ajut de la família Picasso i dels seus diversos membres. Es dóna la circumstància que l’autoretrat és un gènere amb una important càrrega íntima i que Picasso, una vegada va tenir la vida solucionada, no va tenir la necessitat de vendre. És per això que molts d’ells van quedar en el seu poder i després van passar als seus hereus. Per a sort del projecte la col·laboració de la família de l’artista ha estat generosa i entusiasta. Al marge d’aquests importants grups (del Museu Picasso i de la família de l’artista) calia engegar una llarga tasca de recerca entre col·leccionistes particulars, sovint en base a contactes o bé fent recerca a partir de catàlegs antics de subhastes. I entre els prestadors cal destacar també el paper dels museus, tant nacionals com internacionals, dels quals hem rebut importants préstecs.

Autoretrat. Pablo Picasso. Oli sobre tela. 56x45cm. Col·lecció particular suïssa

Sobre el títol no vam tenir dubtes. Si el sabem escoltar, el propi Picasso ens marca la pauta, no és necessari inventar títols extravagants, n’hi ha prou en advertir com signava algunes obres durant els anys 1900 i, sobretot, 1901 (“Yo Picasso”). Respecte al discurs també ens vam plantejar algunes preguntes. En primer lloc teníem molt clar que la paraula “autoretrat” era insuficient per abastar la capacitat autorepresentativa de Picasso. És per això que vam optar per focalitzar la mostra en l’autoretrat tradicional, fent-lo extensiu només a diverses autorepresentacions. Una interpretació extensiva ens hagués portat a alteritats com el Minotaure, als autoretrats amagats o les fusions amb d’altres persones (bàsicament amants), entre moltes altres categories que escapen al criteri que delimita el discurs expositiu.

El següent problema era establir el criteri expositiu. Una opció era optar per un criteri cronològic, és a dir, disposar les obres en seqüència temporal. Però aquesta opció no funciona amb Picasso, ens hauria impedit traslladar un discurs sòlid en base a temàtiques que són claus a l’obra de Picasso (la imatge de l’artista o el pintor i la model, per exemple). Però si optàvem per un criteri temàtic es perdia la seqüència temporal, que permet obrir i tancar el discurs. És per això que hem optat per un criteri mixt, de manera que no se segueix estrictament cap dels dos però es poden reconèixer durant el recorregut.

Autoretrat. Pablo Picasso. Barcelona, 1899-1900. Carbonet i clarió sobre paper. 22,5×16,5cm. MPB 110.632

La nostra recerca tenia una sèrie d’objectius, el primer era establir un relat respecte a l’autoretrat picassià i, sobretot, decidir com disposar-lo en l’espai. En aquest sentit, un dels grans plaers va ser poder disposar d’un gran nombre d’autoretrats i elaborar un discurs científic que els dotés de sentit. El catàleg de l’exposició és més aviat un assaig sobre l’autoretrat picassià i inclou moltes altres peces, més o menys importants, no presents a l’exposició. El discurs museogràfic es pot llegir en dues línies diferents. En primer lloc una de formal, que ens permet resseguir la carrera artística de Picasso a partir del gènere de l’autoretrat. Si bé l’autoretrat tradicional es concentra en el període de joventut i el de vellesa, el visitant hi podrà reconèixer algunes de les diferents fases canòniques de l’artista: la formació, el període blau, el neoprimitivista, el cubista (a partir de l’autoretrat fotogràfic), el classicista, el surrealista o el darrer Picasso, entre d’altres.

Però per sota d’aquesta lectura formal hi subjau l’aventura humana, de manera que el recorregut ens permet transitar des d’un adolescent de 13 anys fins a un ancià de 91. Enmig, se succeeixen les vicissituds vitals pròpies de l’artista, però que serien traslladables a qualsevol persona. Picasso també entenia l’art com un mitjà que transcendia el pur anàlisi formal. Així li ho manifestà a Brassaï: «un dia hi haurà una ciència, que potser s’anomenarà “la ciència de l’home”, que provarà de penetrar més profundament en l’home a través de l’home-creador.» Ell considerava que la seva obra no només passaria a integrar la història de l’art sinó que, en un registre diferent, seria la seva aportació a aquesta “Ciència de l’home”.

Autoretrat. Pablo Picasso. 30 de juny del 1972. Llapis i ceres de colors sobre paper. 65,7×50,5cm. Col·lecció particular, Tokio. Cortesia Fuji Television Gallery

En aquesta línia Picasso ens trasllada aquest relat personal a través d’un gènere d’alta càrrega autobiogràfica i ho materialitza valent-se de manifestacions més o menys críptiques: hi trobarem el díscol estudiant de Belles Arts; el jove bohemi que es singularitza amb indumentàries atrevides; l’artista impetuós que es rabeja pel Moulin Rouge; l’artista madur aposentat del moment neoclàssic; el marit amb problemes familiars; el vell que ens reporta el seu passat i les seves fantasies i, finalment, la imatge de l’home sol davant la mort, als 91 anys, una de les més colpidores de tota la història de l’art. Aquesta obra, procedent d’una col·lecció particular de Tòquio, és la que tanca l’exposició i ens demostra com fins a darrera hora, amb tot en contra, Picasso no renega de la seva condició d’artista i ens llega el darrer testimoni del llegendari “jo” picassià.

Desitgem que gaudiu de l’exposició “Yo Picasso. Autoretrats” en la mateixa mesura que ho hem fet nosaltres durant el seu procés de gestació.

Eduard Vallès i Isabel Cendoya, comissaris de l’exposició

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *