Blog del Museu Picasso de Barcelona

50 anys dels esgrafiats de Picasso al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

El mes de maig de 1955 el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears va inaugurar una nova seu a la Plaça Nova de Barcelona, davant de la Catedral. L’edifici va ser decorat amb uns frisos dissenyats per Picasso i realitzats per l’artista nòrdic Carl Nesjar.

El Col·legi d’Arquitectes celebra el seu 50è aniversari i des del museu volem celebrar aquesta fita recordant les paraules del Sr. Xavier Busquets i Sindreu, arquitecte director del projecte, amb les que explica, de forma molt propera i detallada, des de la idea a la realització d’aquests frisos.

Façanes frontal i lateral dreta de l’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Foto: Cristina Martín

“Vaig tenir molta sort de guanyar els dos concursos i obtenir l’encàrrec de realitzar el projecte i assumir la direcció de l’obra.

Tan aviat com l’avantprojecte va ser conegut pel públic barceloní va iniciar-se una considerable polèmica. L’estil actual de l’edifici projectat i el seu emplaçament, davant per davant de la massissa muralla romana, del Palau Episcopal, de la Casa de l’Ardiaca, de la Catedral, van provocar la discussió. Els uns parlaven de trencament de l’harmonia arquitectònica de l’entorn. Els altres opinaven que el contrast entre l’edifici i aquest entorn els valorava mútuament […]. Les crítiques i el debat van ser sorollosos, i tot plegat va tenir un resultat molt agradable: el de suscitar l’interès del públic per l’arquitectura. […]

Pel que fa a l’edifici, el mur cec del primer pis, que rodeja el saló d’actes i el foyer era un problema que em preocupava especialment, ja que constituïa el pas d’un element horitzontal a un altre de vertical. La idea inicial havia estat resoldre’l amb un recobriment ceràmic de gres confiat a Antoni Cumella.

Dos fets van contribuir a modificar aquesta primera idea.

Alguns anys abans, trobant-me a Cannes havia conegut personalment a Pablo Picasso. […] El seu interès per la nostra ciutat em va quedar confirmat de seguida. Pràcticament, la primera pregunta que em va fer fou: “Què fan a Barcelona?”. I va escoltar les explicacions que vaig poder oferir-li amb una atenció i una simpatia que no van ser desmentides en cap moment. […] Per a mi va ser una tarda inoblidable. M’havia rebut en una sala organitzada a base d’un desordre magnífic. […] D’aquella primera visita a Picasso, tan llunyana, en guardo la impressió inalterable d’unes mans honrades i d’uns ulls d’una curiositat implacable, corregida per l’experiència. […]

L’octubre de 1958, en un viatge a París relacionat amb el projecte del Col·legi, vaig visitar també la UNESCO, on vaig veure un mural de Miró fet en col·laboració amb Llorens Artigas. Aquest mural i el record de la meva visita a Picasso em van suggerir la possibilitat d’una col·laboració Picasso-Cumella a l’edifici del Col·legi. L’enorme prestigi de Picasso, la seva indiscutible mestria i la seva estreta vinculació de tants anys a Barcelona i a Catalunya eren factors decisius per a un èxit segur. […]

Detall dels esgrafiats de la façana frontal

Així vaig tornar a visitar Picasso. Vaig fer-ho proveït de plànols, perspectives de l’edifici i col·leccions de fotografies que reproduïen el seu emplaçament i el seu aspecte futur.  Com és natural en cap moment s’havia proposat a Picasso un tema determinat per a la decoració dels murals. […]

Ja ha quedat dit que la meva primera idea era la d’una col·laboració del ceramista Cumella amb Picasso. Però aquest, amb l’interès per noves formes d’expressió que sempre el va caracteritzar, va parlar-me d’un nou procediment amb el qual havien reproduït uns dibuixos seus del Museu Grimaldi d’Antibes a l’edifici del govern noruec, a Oslo.

Carl Nesjar, que coneixia Picasso i la nova tècnica del raig de sorra ja havia accedit a fer-se càrrec de l’obra i es va traslladar a Barcelona. El recordo com un homenàs nòrdic, alt i cepat, barbut. […]

Havíem decidit, doncs, els materials amb els quals s’hauria de treballar. Però faltaven encara els dibuixos originals. […] Intentant que no se sentís excessivament apressat, vaig tenir-lo al corrent de tot. El visitava cada mes i hi parlava per telèfon setmanalment. […] Mentrestant les obres de l’edifici avançaven, i aviat arribaríem a la fase d’acabats. Tot era a punt per a començar els murals.

Un dia, en acomiadar-me de Picasso i Jacqueline a “La Californie”, vaig haver-me d’atrevir a dir-li que no ens podíem demorar més. “Resa un Parenostre perquè t’ho faci”, va respondre’m Picasso. Al cap de pocs dies, el 18 d’octubre de 1960 a les onze de la nit, em telefonava per dir-me que els dibuixos ja estaven llestos. […]

En ensenyar-me els dibuixos, Picasso va al·ludir a la voluntat de síntesi i a l’esforç de simplicitat que suposaven. «Això – va concloure literalment – no hauria estat capaç de fer-ho abans.» I, efectivament, els dibuixos tenen molta més saviesa i profunditat que no sembla a primera vista.

Havia arribat, doncs, el moment de començar les obres definitives. […] La reproducció dels dibuixos es feia en dues fases.

Primer calia reproduir fragments dels originals sobre paper, ampliant-los fins a obtenir la seva mida definitiva. Els dibuixos eren fotografiats en diapositives. Aquests es projectaven sobre paper, i Carl Nesjar resseguia els traços del dibuix amb un pinzell. Per fer l’ampliació a la mida que presenten els esgrafiats calia projectar les diapositives a més de 10 metres de distància. [..] Una vegada passat el dibuix al paper a escala natural, es resseguien les pinzellades perforant-les amb un punxó.

Façana lateral esquerra de l’edifici

La segona fase de la reproducció tenia lloc ja al Col·legi. Els papers pintats eren fixats sobre les plaques de formigó acabades desencofrar. Carl Nesjar, amb una bosseta de tela plena de pols de grafit, anava resseguint i colpejant el traç perforat del dibuix. El grafit traspassava els forats del paper i marcava les línies sobre el formigó. Un cop retirat el paper, amb una fotografia dels originals a la vista, Nesjar repassava les línies amb un llapis de cera i assenyalava amb fletxes la direcció que hauria de donar al raig de sorra a fi de reproduir amb exactitud les diferents intensitats del traç del dibuix de Picasso.

Finalment, arribava l’hora d’aplicar el raig de sorra seguint les marques i posar al descobert les pedres negres de l’interior del formigó. […] La sorra i el morter movien una polseguera formidable. Per evitar-la en allò que era possible es van utilitzar uns grans ventiladors que projectaven la pols sobre una cortina amarada d’aigua. […] El procés exigia anar descarnant el morter amb una gran cura, consultant repetidament les fotografies dels originals, per no excedir-se en donar el gruix del traç.

Havent-se escampat que la decoració dels plafons exteriors del Col·legi es feia amb dibuixos originals de Picasso, foren diversos els artistes que haurien volgut contribuir amb els seu saber en la decoració dels interiors. Per als dos panys de parat del foyer – prolongació de la sala d’actes-  havia pensat en Joan Miró. Vaig comentar a Picasso aquesta possibilitat. La reacció va ser ràpida i tallant: “Ja te’ls faré jo, els Miró!”, va dir-me.

Els va fer amb una rapidesa sorprenent.”

Discurs d’ingrés de l’Acadèmic Electe Il·lm. Sr. Xavier Busquets i Sindreu
Llegit a la Sala d’Actes de l’Acadèmia el dia 9 de desembre de 1987

Per saber-ne més

Bassegona Nonell, Juan. Una gran obra de Picasso a Barcelona. Els esgrafiats del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Barcelona: Amics de Gaudí, 2009.

Cirici-Pellicer, Alexandre. Esgrafiados de Picasso. Barcelona: Col·legi Oficial d’Arquitectes,

Fairweather, Sally. Picasso’s concrete sculptures. New York: Hudson Hills Press, 1982.

Consulta el catàleg en línia de la Biblioteca

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *