Dijous passat va començar la segona temporada del Club de Lectura del museu. Si bé l’any passat vaig assistir-hi com a membre del club, en aquesta ocasió em van demanar fer una intervenció entorn del llibre de la Fernande Olivier, Recuerdos íntimos. Escritos para Picasso.

Estar a “l’altra banda” no és fàcil, però en aquest cas ha estat tot un plaer. Tenim la sort de comptar amb un grup participatiu, amb inquietuds, i amb ganes de parlar d’art i literatura entre amics.

Parlar de Picasso a través de l’obra de Fernande Olivier ofereix la possibilitat de veure l’artista des d’una perspectiva més humana. Però a més d’allò personal, Olivier ens fa el retrat d’una època fonamental i ens dóna algunes claus per a apropar-nos a l’obra i al mètode de treball de Picasso. És per això que, excepcionalment, la sessió es va iniciar a les sales de l’exposició temporal “Devorar París. Picasso 1900-1907”, davant de dues de les obres que l’autora menciona al seu relat.

Inici de la sessió a les sales de l’exposició temporal

Recuerdos íntimos. Escritos para Picasso, així com l’obra de molts altres, són fonts bàsiques en la quotidianitat de la nostra feina, les llegim i rellegim, i sempre trobem noves dades que ens ajuden a conèixer, a explicar i a estimar Picasso.

Isabel Cendoya
Exposicions

La lectura de Recuerdos íntimos. Escritos para Picasso, de Fernande Olivier, va ser la introducció perfecta al la nova temporada del Club de Lectura, en el marc de l’exposició “Devorar París. Picasso 1900-1907”. Per què? Perquè Fernande Olivier va ser una de les protagonistes d’aquells primers anys del pintor a la capital francesa, quan la bohèmia, la pobresa i l’experimentació s’entrellaçaven en la vida quotidiana del creador.

Primera sessió de la temporada amb Isabel Cendoya i Jordi Carrión

Olivier escriu sense floritures retòriques. Ens explica la seva vida condemnada per la bellesa: nena desitjada pels homes, raptada, casada a contracor, maltractada pel seu marit. Finalment, escapa a París, on es dedica professionalment a modelar per a artistes. El seu relat és el d’una figura importantíssima en la història de l’art: la model, que habitualment no explica el seu punt de vista perquè no té veu. Va estimar a un Picasso que encara no era el famós Picasso. I el seu document, com ens va recordar la Isabel Cendoya, és d’un gran valor testimonial i humà.

La propera sessió estarà dedicada a París no se acaba nunca, d’Enrique Vila-Matas, amb la presència de l’escriptor.

Jordi Carrión