Blog del Museu Picasso de Barcelona

Reptes digitals (per al patrimoni, per al sector cultural)

Estem les organitzacions adaptant-nos bé a l’entorn digital? Sens dubte s’ha avançat molt i hi ha iniciatives reeixides i esforços notables cap a saber viure –sobreviure? – en el nou escenari. Ho fem prou? Ho fem prou bé?

Usuaris digitals. Nova York. Foto: Conxa Rodà

Encara bullint el cap de les moltes idees i converses a les Jornades  Paradigmes de Futur per realimentar l’acció cultural a la UB, compartiré aquí algunes de les que vaig exposar a la taula rodona “El repte digital” que vaig tenir l’honor de compartir amb Dolors Reig, Rafa Millan i Jaron Rowan.

Ja sabem que la Cultura Digital és molt nova, que tenim encara poc recorregut i a sobre, és canviant i tot va molt ràpid. No és d’estranyar doncs, que hi hagi desconcert, por al canvi, no poques incògnites i un cert caos creatiu.  Davant les possibilitats ubiqües d’aprenentatge continu, participatiu, digital, com estem posicionats els museus, els centres culturals?

A la transformació d’hàbits de creació i consum culturals, les organitzacions hem de respondre amb una oferta a l’alçada de les expectatives. En línies generals tenim diversos fronts i reptes. N’esmento alguns, no en ordre d’importància ni d’execució, perquè per anar bé crec que hauríem d’anar progressant en tots simultàniament.

digitalització (encara): s’ha digitalitzat molt, nombroses biblioteques i museus han fet un gran esforç de digitalització i de posar els seus fons a l’abast del públic, però manca encara molt per fer. Molta documentació i moltes peces no estan digitalitzades. Hem d’oferir més contingut i més qualitat.

formació: cal urgentment posar-se al dia en els usos i les tendències socials digitals. Els usuaris cada cop més actius i participatius, una tecnologia i connectivitat ubiqües que  fan que l’entorn digital sigui el dia a dia habitual, tot això fa que haguem de saber utilitzar les noves maneres d’accedir, compartir i construir informació i coneixement. L’important no són les plataformes, les eines, que podran anar canviant, l’essencial és l’accessibilitat i la mentalitat del compartir.

– ús extensiu de xarxes socials i dispositius mòbils: les organitzacions hem de saber treure’n tot el rendiment. No per moda, sinó per tendència, una tendència que anirà a més i ja no té volta enrere. Per ser allà on són els usuaris –no només els joves–, per aproximar-nos al públic, per utilitzar els instruments d’ús ja corrent per estendre el coneixement i afavorir la creativitat.

Smartphones en tot moment | Les obres destacades de la col·lecció al mòbil. Museu Picasso

pèrdua de la por: por per desconeixement, por a la pèrdua de control i a la banalització. Ens cal conèixer, escoltar i conversar. Controlar no, monitoritzar sí. I és cert que hi pot haver molta trivialitat i molt reenviament de continguts d’altri, però també ho és que hi ha molta substància si es vol veure, si es discrimina bé a qui seguir –twitter– , què llegir –blogs–, què veure –flickr, youtube-…

canvi organitzacional: tota aquesta revolució digital i social suposa un canvi important. Cal planificar processos i vèncer resistències. De ser els museus, les biblioteques els “posseïdors” del coneixement i la veu de l’autoritat, a compartir i conversar “d’igual a igual”, a donar veu directa amb el públic a tothom de l’organització suposa un capgirament que requereix el seu temps d’assimilació i adaptació.

– entrar a la filosofia Open (Open data, cultura lliure): el coneixement com més es comparteix més s’enriqueix. Alliberar dades, documents, imatges reverteix en un enriquiment que beneficia tothom. Excel·lents exemples els tenim en Europeana que posa les dades a disposició dels “hackers” culturals perquè desenvolupin aplicacions que aproximin els seus 20 milions d’objectes al públic, i en Wikipèdia, de la qual ja n’hem parlat sovint. Cal incentivar la publicació de continguts en Creative Commons, que  no vol dir renunciar a l’autoria, i que permet graduar l’alliberament que vulguem fer-ne. En el cas dels centres culturals públics, finançats amb diner públic, crec que és no solament una conseqüència lògica, sinó una obligació fer que les dades –cartogràfiques, de col·leccions, estadístiques, etc.– siguin també de domini públic.

actualització lleis copyright: amb un enfocament de l’era pre-digital, han quedat obsoletes i és ja urgent procedir-ne a una revisió i adaptació a la realitat actual. Alliberar continguts no és només qüestió de generositat o altruisme, també pot ser un bon negoci. Existeixen exemples molt interessants de creadors que paral·lelament a editar els seus discos o el seu llibre, els han ofert gratuïtament a la xarxa i això els ha comportat un increment de les vendes.  És el cas de Roger Subirana a Jammendo, que podeu trobar al document The Power of Open, en les seves paraules “encara que pugui semblar una contradicció, tenir la música sota llicència de Creative Commons ha fet la meva música més del mercat, comercial i coneguda”.

més continguts i de més qualitat: hem de produir més i millor. La tecnologia ha anat molt més ràpid que el sector cultural i tenim molt de camí a córrer. Uns quants apunts del que, al meu entendre, convindria:

  • continguts pensats específicament per a la xarxa (no només adaptats)
  • major integració online / in situ (per reforçar la interpretació, el discurs museogràfic)
  • major interactivitat (webs i materials encara molt plans)
  • més multicanalitat, multiplataforma (“transmedia” com diu Dolors Reig)

Galeria multimèdia. Neues Museum, Berlin. Foto: Conxa Rodà | Audiovisual que mostra processos de restauració. Galeria degli Uffizi, Florència | Dispositiu interactiu sobre Picasso i el cubisme. Tate Modern, Londres.

en xarxes socials encara som molt emissors, les utilitzem massa com a plafó d’anuncis i oblidem que són espais de conversa. No de màrketing. Si ho fem bé, aquest serà el nostre millor màrketing!

avaluar: l’excel·lència no pot anar associada a indicadors quantitatius només. Ens calen eines d’anàlisi de la trajectòria digital.

Una mica com a síntesi de tot plegat ho podria resumir en la idea que cal una estratègia digital global. Que no sigui fragmentada ni de continguts ni d’abast dins la institució.

Se’ns gira feina, no?

Us deixo amb la magnífica presentació que va fer Dolors Reig i per no allargar-me més, us deixo també l’enllaç al recull de tweets de la sessió que es podia seguir via #repensarcultura. Des d’aquí agraeixo als tuiters que van recollir el que dèiem des de la taula @dreig, @rafamillan, @sirjaron i servidora, @innova2, així com a tots els participants i els organitzadors.

http://www.tweetdoc.org/View/23017/repensar-la-cultura

Si sou un centre cultural, com esteu vivint el repte digital? Si en sou usuaris, què hi trobeu encara a faltar?

Enllaços relacionats

Resum visual de totes les Jornades

Jornadas Paradigmas de Futuro para realimentar la acción cultural

Jornadas UB 2011 en gestión cultural 2011…

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *