El passat 21 de gener vam acollir al Picasso la segona reunió del Grup de Recerca Educativa, un grup de recent creació format pels departaments d’Educació de diversos museus del país que treballen en diferents àmbits de la creació contemporània: el Centre d’Art La Panera de Lleida (impulsor del grup); el CDAN (Centro de Arte y Naturaleza) d’Osca; Es Baluard, Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, i Artium, Centro-Museo Vasco de Arte Contemporáneo de Vitória-Gasteiz.

Crear línies de recerca, tant teòriques com pràctiques per compartir i incorporar nous referents que ajudin a millorar les seves pràctiques educatives són els objectius principals del grup.

Entre altres aspectes, es van plantejar algunes preguntes clau sobre els joves en els museus com a punt de partida: Per a què volem que vinguin? Són els museus una opció d’oci vàlida per a aquesta edat?

Tallers amb joves durant la jornada del Big Draw Barcelona. Fotos: Jordi Mota

El concepte “jove” és molt ampli i es va parlar de la necessitat de definir franges d’edat, ja que uns pocs anys marquen grans diferències en necessitats i comportaments. La reflexió de formats diferents segons l’edat va portar també a qüestionar aquests mateixos formats de les propostes: potser des del museu se’ls estan oferint experiències que s’emmarquen en una estructura “escolar” i jeràrquica en un moment en què ells volen superar aquests models.

Una possible resposta a aquesta qüestió seria plantejar com proposar experiències singulars, que siguin significatives en el seu moment vivencial: en certa manera, es tractaria d’identificar allò intrínsec a ells en el marc de la institució perquè sentin el museu com a seu.

En aquest sentit, cal ser conscients de la importància i incidència de la percepció que els joves es faran de les persones amb qui es relacionin al museu, a més de barreres d’edat, es poden crear barreres culturals. L’artista pot configurar-se com un rol model, algú que per proximitat cultural i d’edat pot tenir més afinitat amb el públic adolescent.

Taller al Museu Picasso amb adolescents. Foto: Vanesa Rojas

També es va valorar crear recursos i eines que els permetin fer servir el museu sense una estructura predeterminada, ja sigui donant-los una autonomia dins de la institució, fent-los partícips de l’organització de l’activitat i/o plantejant propostes d’autogestió i negociant amb ells els continguts a desenvolupar.

Una altra tasca que el museu ha d’abordar és com comunicar efectivament amb aquest públic, tant en la configuració de les activitats com en la difusió de les mateixes, buscant estratègies de comunicació que els facin arribar el missatge del museu: però aquestes estratègies només seran efectives si el missatge és significatiu per a ells. Cal aprendre a adaptar la nostra comunicació, no només en llenguatge sinó també en continguts.

També es va tractar el tema del cost de les activitats, tant el cost per se d’organitzar, com el cost institucional de dur-les a la pràctica, els grans recursos de personal que requereixen per resultats que no sempre són molt encoratjadors. I, per descomptat, es va debatre si aquestes activitats haurien de ser gratuïtes o tenir un cost per als seus usuaris.

Moltes preguntes molt vàlides, en un ambient de reflexió i posada en comú d’experiències adquirides durant anys de treball: en resum, va ser una jornada molt fructífera i enriquidora, en la qual vam estar molt contents de participar-hi.

Agraïm a tots els participants la seva generositat en compartir amb nosaltres les seves propostes i experiència, i esperem que les nostres aportacions siguin vàlides per a les línies de recerca que es desenvolupin.

Anna Guarro
Programes Públics