Aprofitant al màxim el cap de setmana passat, he visitat a títol personal Horta de Sant Joan, on Picasso feu dues estades que van tenir una gran repercussió en la seva obra: una al 1898, quan era encara un adolescent; i l’altra al 1909, aquest cop com a pintor ja plenament afermat en la vida cultural parisina.

Picasso a Horta

El record de Picasso a Horta és encara ben vigent i és que, si bé el poble va esdevenir un capítol important en la vida de l’artista, les seves estades van deixar una empremta també en el municipi. Picasso arribà a Horta de la mà del seu amic Manuel Pallarès, company d’estudis de la Llotja, que n’era oriünd. Això li donà un coneixement de primera mà de la zona i els seus habitants, i va fer que hi establís una relació molt propera.

Esquerra | Retrat de Pallarès fet per PicassoPablo
Dreta | Picasso i Manuel Pallarès en una foto presa al 1960 i retocada per l’artista

El primer record que tinc de la visita, només arribar, va ser la vista de la imponent muntanya de Santa Bàrbara, amb el convent de Sant Salvador al seu peu, que ens remet immediatament a una de les obres realitzades durant la seva segona estada, Paisatge. Horta d’Ebre, 1909, actualment en la col·lecció del Denver Art Museum. A partir d’aquí les referències són múltiples i diverses, i estan relacionades amb ambdues estades: des de la llum que l’artista sabé copsar tan plenament, fins al paisatge mediterrani, passant per la Plaça de l’Església amb l’antic Hostal del Trompet on s’allotjà amb Fernande Olivier, el carrer de Picasso, el primer de l’estat espanyol en homenatjar a l’artista i que rebé aquest nom al 1967, en ple franquisme, o l’atmosfera encara recognoscible d’aquelles primeres fotos mai fetes d’Horta, precisament de la mà d’un Picasso que experimentava amb la càmera fotogràfica.

Muntanya de Santa Bàrbara | Pablo Picasso. Paisatge. Horta d’Ebre, 1909. Denver Art Museum

Per a tots aquells que vulguin conèixer més sobre aquesta relació, els resultarà ineludible una visita al Centre Picasso d’Horta, on s’exposen reproduccions facsímil de totes les obres creades per l’artista al 1898 i al 1909. El centre proporciona una visió global de la repercussió que les experiències a Horta van tenir, tant a nivell personal com creatiu, i permet copsar la magnitud del treball que hi desenvolupà. Aquesta visió en conjunt de l’obra, malgrat no siguin els originals, respon a una excel·lent tasca de recerca que van fer els impulsors del centre, en Josep Palau i Fabre i l’Associació Amics d’Horta, i està molt ben documentada amb textos d’explicació que es recolzen, en alguns punts, en extractes dels escrits de Palau i Fabre.

Centre Picasso d’Horta

Una última visita “picassiana” va ser una excursió a la cova de Picasso, on a l’estiu de 1898, en Picasso i el seu amic Pallarès van viure durant unes setmanes, en plena natura. Aquesta va ser una experiència iniciàtica de la que Picasso emergiria amb la capacitat de trencar amb el seu passat de formació acadèmica i presentar-se al món com un pintor d’avantguarda.

Es pot accedir a la cova per una senda d’uns 3 km que surt del Parc de la Franqueta, molt ben indicada. Primer amb una mica de càrrec de consciència per estar arrossegant a la meva família en aquesta aventura monotemàtica, vam caminar pel bosc i la muntanya travessant diversos paratges d’una gran bellesa, i ben aviat qualsevol recança es va esvair, ja que la senda és força fàcil i ens ho vam passar molt bé.

La cova (que havia tingut un altre nom però ara es coneix com a Cova de Picasso) és en realitat una balma, una roca que sobresurt de la muntanya i que havia estat tancada amb uns murs de pedra per guarir-se. Impressiona estar allà, et sents molt lluny del món i és fàcil imaginar-se als dos joves, nus, vivint la seva aventura de retorn a la natura i a l’estat primigeni.

Cova de Picasso i cartell indicatiu de la cova

Seguint al camí s’arriba al Mas del Quiquet (llavors ens vam adonar que tant la cova com el mas estan a uns 300 metres del punt de sortida de la senda! però el passeig s’ho val!), pintat per Picasso durant la seva primera estada i a on els dos amics es dirigien quan necessitaven menjar. Em va il·lusionar veure que el mas s’ha mantingut en record al paper que va jugar en aquesta aventura picassiana, tot i que els criteris que es van seguir per restaurar-lo en el seu dia no siguin els que se seguirien en l’actualitat.

Mas del Quiquet actualment | Pablo Picasso. Mas del Quiquet, 1898

Tot plegat, ha estat una visita molt enriquidora, que m’ha proporcionat molta informació no només sobre unes etapes crucials en l’obra i la vida de Picasso, que recordaria sempre el temps passat a Horta amb una gran estimació (“Tot el que sé ho he après a Horta”, diria en nombroses ocasions), si no també sobre la relació entre el territori i els processos de creació: com aquesta no és un fruit aïllat sinó que respon a una sèrie de sinergies que la propicien i l’alimenten.

Anna Guarro
Programes Públics