Us havíeu plantejat mai que podem escoltar una pintura?

Un punt de partida, l’obra de Picasso de 1897, Ciència i Caritat. Una intervenció, sonora. Aquesta ha estat la proposta de la dramaturga Victòria Szpunberg i l’enginyer de so Lucas Ariel, realitzada dins el programa Vist per… Mirades sobre la col·lecció del Museu, aquest mes d’octubre. Hi han aportat una nova visió critica i personal al voltant de l’obra i la figura de Picasso. Allunyada dels tòpics i les interpretacions de caire historicista instal·lades entorn a l’artista. Una proposta arriscada, inusual, fresca, experimental i, perquè no, punt de partida per a una possible investigació sobre el “so de la pintura”. Ha resultat interessant per molts motius.

Parteixen d’una de les peces de la primera època de l’artista, acadèmica, de temàtica religiosa, per a alguns no és de les més destacades, i a través d’un personatge secundari, una malalta, una model, una dona insignificant en la vida i obra de Picasso, estableixen el discurs narratiu sonor.

“Ciència i Caritat”, Pablo Picasso. Barcelona, 1897. Oli sobre tela, 197 x 249′5 cm. MPB 110.046

Una contradicció aparent, essent la pintura essencialment imatge, no és a través d’aquesta sinó del so que parteix el discurs. L’obra esdevé l’excusa per plantejar temes contemporanis de la societat i la cultura. Des de la condició humana o la dificultat d’abandonar l’espai que habitem, al significat de la immortalitat en l’art, el mercat de l’art, el consum cultural o la tipologia de públic.

Juguen amb els conceptes, reflexionen, tot, a través d’un joc sonor, subtil, on les veus fluctuen acompanyades per música clàssica, que es veu interrompuda per unes notes intenses, ràpides, alterant l’atmosfera de l’espai on es troba el públic, sumit en la foscor. El públic assistent respon, opina, parla, discrepen entre ells, no resta passiu, la proposta els ha arribat, ja sigui positivament o negativament, és un dels objectius de les mirades, la percepció i reacció per part del públic.

A aquests joves creadors no els ha interessat el discurs acadèmic, teoritzar, sinó anar més enllà. Identificar-se amb el personatge del quadre, donant-li veu, vida. Demana ser mirat, ens engresquen a anar més enllà de la superfície, a transformar la matèria, la realitat, no només amb la mirada sinó amb els cinc sentits. Així és com esdevé una vegada més immortal, a través de l’artista i de l’espectador.

Marta Iglesias
Activitats

Veus: Anabel Moreno (dona malalta), Ricard Gàzquez (Sabartés), Anna Llopart (Jacqueline) i Damien Bazin (El boig).