Sí, ha estat un magnífic doblet de visita. En primer lloc, a l’exposició Picasso Cézanne al Musée Granet d’Aix-en-Provence i després al Castell de Vauvenargues, on Picasso va residir del 1959 al 61 i va instal·lar- hi la seva col·lecció personal i el seu taller.

L’exposició reuneix un conjunt magnífic d’obres procedents de museus d’arreu del món. És una mostra que, per mi, obre un debat interessant perquè crec que és un molt bon exemple d’exposició que agrada al que s’anomena “gran públic” i potser satisfà menys els experts. Començaré per aclarir que jo no sóc cap experta en obra picassiana. La meva especialitat és la comunicació i Internet. Però després de dos anys i mig treballant al Museu Picasso de Barcelona, podríem considerar que em trobo en un punt una mica més avançat de coneixement picassià que el públic en general. Crec que és aquesta circumstància el que em produeix una doble impressió després d’haver visitat l’exposició Picasso Cézanne.

En primer lloc i, sens dubte, és el més valuós de tot, l’haver gaudit de contemplar de primera mà algunes obres de Picasso que només havia pogut veure en reproduccions, i de veure alguns tresors inèdits, procedents de col·leccions particulars, que mai no havien estat exposats. Jo, que sóc entusiasta del que les tecnologies fan per apropar-nos al coneixement, i que part de la meva feina consisteix a elaborar itineraris virtuals sobre la col·lecció i sobre obres destacades, afirmo amb contundència que no hi ha res que substitueixi l’observació directa de l’obra: la intensitat dels colors, la textura, la delicadesa del traç, el gruix de la pinzellada, els matisos, les dimensions, la profunditat, la perspectiva, el volum, i el valor emocional, si voleu una mica reverencial o “fetitxista” d‘estar davant l’autèntic original sortit de les mans del pintor, tot això és únic al davant l’obra.

L’entrada al Musée Granet, de bon matí encara sense cues però amb les sales ja ben plenes.

En aquesta exposició són diverses les joies a admirar. I no només de Picasso, tot i que la majoria de les 114 obres siguin producció seva. Les 21 obres de Cézanne són així mateix un regal per als sentits. La disposició en diàleg de determinades obres d’un i altre artista és una ocasió única. I encara, per afegir dins d’aquest primer bloc de valoració positiva, veure algunes de les obres del “nostre” museu, cedides en préstec per a l’exposició, posades al costat d’altres de Picasso o en diàleg amb obra de Cézanne, com és el cas de l’Arlequí, per exemple, doncs enriqueix encara més l’experiència.

En el segon bloc de sensacions, diria que la premissa de partida, la impronta de Cézanne sobre Picasso, podria haver anat més enllà en el desenvolupament. Em sembla que s’ha optat per una disposició fàcil de les obres: agrupar-les en funció del seu figurativisme o temàtica: retrats de fumador, de dones assegudes, de natures mortes, de retrats dels fills, de natures mortes amb calavera, etc. Com que les obres són magnifiques, és impossible sentir-se decebut, però una major profunditat conceptual hi hagués conferit encara més valor. Com vaig llegir a un article recent al Museums Journal, el més important d’una exposició, fins i tot més enllà del magnífic que puguin ser les obres, és que hi hagi un projecte de recerca que la sustenti ”The idea is not something we know already, that we’re trying to disseminate: the core of a good exhibition is a project of investigation” i “Putting research into the public domain is an important function that the exhibitions can play [...in order to] tell a good story” (Museums Journal, 24, maig 2009).

A destacar dels elements de comunicació que acompanyen la mostra, tres bons suports: l’audioguia, (per fi, una audioguia interpretativa i no merament descriptiva o historicista!); l’opuscle de poc més de 40 pàgines, profusament il·lustrat, que és per a molts, una bona alternativa a la compra de catàleg; i un senzill fullet per als més joves amb propostes per estimular l’observació.

I el matí encara no havia acabat, l’arrodoniria la visita al castell, imponent. És certament una ocasió molt especial, ja que s’ha obert al públic excepcionalment durant uns mesos. L’arribada a l’indret ofereix una esplèndida vista davant la cézannenca muntanya de Sainte-Victoire. Un cop a dins, és un privilegi recórrer les diferents estances que la familia ha preservat tal i com les va deixar Picasso. Són espais que sorprenen el visitant per la seva austeritat. Es poden veure el seu taller amb els pinzells i els pots de pintura que utilitzava, al menjador la mandolina que va pintar a tantes natures mortes, el seu dormitori, o la paret de la cambra de bany pintada per ell mateix amb motius vegetals i un faune. La visita es completa amb una projecció audiovisual, de Picasso a Vauvenargues, filmat per la pòpia Jacqueline.

Arribant al castell, perspectiva fent la caminada des de la “navette” fins a l’entrada. La calitja permet només intuir al fons la muntanya Sainte-Victoire.

Visió posterior del castell de Vauvenargues. Al fons, la muntanya Sainte-Victoire.

I no desvetllo més detalls de la visita, com si es tractés d’una pel·lícula, per no espatllar la descoberta a aquells que potser hi anireu (imprescindible reserva prèvia).

Gràcies, Catherine Hutin, per haver-nos obert les portes del Castell.

Conxa Rodà
Coordinació de Projectes