Blog del Museu Picasso de Barcelona

El com i el perquè de la nova presentació de Las Meninas

El retorn de Las Meninas al museu, després d’estar cedides en préstec temporal a les exposicions “Picasso et les maitres”, celebrada al Grand Palais de París, i “Picasso. Challenging the past” celebrada a la National Gallery de Londres, més la donació d’un dibuix preliminar, ha motivat una nova presentació de la serie de variacions sobre l’obra de Velázquez que Picasso realitzà entre agost i desembre de 1957.

La nostra intenció ha estat respectar la voluntat de l’artista i mostrar fidelment el seu procés creatiu. Segons manifestà el seu amic i biògraf Roland Penrose (Penrose, Roland, Picasso. Su vida y su obra, Barcelona, Editorial Argos Vergara, 1981, p.411), Picasso expressà el seu desig que la totalitat de la sèrie seguís unida i decidí no vendre cap de les 58 pintures que la integren. Per a salvaguardar aquesta unitat les donà al nostre museu el 1968. Per altra banda, l’artista deixà constància del seu ritme de treball al datar tots els llenços al revers, assenyalant fins i tot l’ordre d’execució d’aquelles obres realitzades en una mateixa jornada.

Amb aquestes premisses, l’objectiu era exposar el conjunt íntegrament en un mateix espai i mantenir així l’ordre cronològic d’execució. Malauradament, l’estructura arquitectònica del museu ha impedit portar a terme la presentació idònia. Amb la finalitat de mostrar conjuntament les 45 interpretacions de l’obra de Velázquez, ens hem vist obligats a exposar en una altra sala els 9 quadres sobre el colomar adjacent a l’estudi del pintor, tres paisatges de la badia de Cannes i el retrat de Jacqueline, que també formen part de la sèrie.

Si be Els colomins formen un subgrup homogeni, a simple vista aliè a la sèrie, una anàlisi detallada de la composició indica la seva importància en l’esdevenir del procés. El diàleg entre les 9 pintures dedicades al colomar i les 45 interpretacions del quadre de Las Meninas és fluït i enriquidor per les dues parts: l’estructura geomètrica del colomar s’incorpora a algunes versions de l’estànça principesca (MPB70463 i MPB70465), mentre que la figura de l’aposentador del palau, José Nieto, es transfigura en el solitari colom negre que destaca entre els seus congèneres blancs; així mateix, la realització de Els colomins entre les dues últimes versions de la Infanta Margarita María, en solitari, suposa un descans que atorga a l’artista un nou ímpetu i major frescor per continuar la seva exhaustiva anàlisi dels personatges i de l’escenari i de la llum de l’obra inspiradora de la suite.

El corpus central de la sèrie, és a dir, les 45 versions picassianes del quadre del pintor sevillà i el dibuix preliminar, en que Picasso condensa les seves intencions i resol els problemes complexos de disposició i estructura del conjunt, ha estat presentat de forma cronològica, exceptuant les obres dalt esmentades. Aquest display cronològic no obeeix tant a una rigidesa historicista com a la voluntat de mostrar el ritme de treball del creador. Així veiem que les dues primeres obres, el dibuix i el conjunt nº1 (MPB70433) són les més completes i que el desenvolupament i estudi dels personatges fou posterior, contravenint el procés més freqüent d’estudiar les parts per concloure amb el tot. Les diverses versions dels personatges, en solitari o en grup i les representacions de conjunt no són, doncs, estudis preparatoris, sinó que, independentment de les seves dimensions o simplicitat, adquireixen la mateixa importància que el quadre major. També ajuda a copsar la introducció progressiva del color, al mateix temps que se simplifica la forma. Després del parèntesis de Els colomins, retorna la complexitat compositiva que ara es satura d’alegres modulacions cromàtiques. L’agrupació dels personatges (Infanta Margarita María, les meninas María Agustina Sarmiento i Isabel de Velasco, el bufó de palau Nocolasito Portusato) contribueix a una observació més particularitzada dels detalls que van captivar a Picasso, com en el cas de Nicolasito Portusato, la postura del qual suggerí la introducció d’un piano (MPB70472).

La ubicació actual del Retrato de Jacqueline, que és, a la vegada, una paràfrasi del reflex dels Reis al mirall i un homenatge a la dona de l’artista, suposa el clímax de la sèrie i el nexe d’unió amb el conjunt de ceràmiques donades al museu per la pròpia Jacqueline Picasso.

Malén Gual,
Conservadora del Museu Picasso

Què et sembla la nova presentació? Suggeriries algun canvi?

Recomanaries a les teves amistats que vinguin a veure-la?

4 Comentaris
  • olga
    juliol 7, 2009

    fantàstic!!!

  • admin
    juliol 8, 2009

    Gràcies pel comentari Olga. La setmana que ve publicarem un post sobre la campanya de promoció de l’exposició Kees Van Dongen que segur que serà del teu interès.

  • José R.
    juliol 10, 2009

    Gran trabajo el del Museo Picasso, no impota repetir visita en cada temporal. Y las Meninas la estrella; lastima del color de la pared, que no resalta tan fantastico legado. Feliidades

  • admin
    juliol 10, 2009

    Esperamos verte pronto por el Museu José, pero no esperes a otro temporal para visitarnos! 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *